La ratafia

"El primer contacte que recordo tenir amb la ratafia fou en forma d'obsequi, gairebé souvenir, un present exòtic 'del poble'."

Per un motiu o altre, hi ha viandes i beures que deixen de tenir anomenada i el seu consum es perd entre la població. Llavors n’apareixen d’altres que ocupen aquest espai i que solen venir d’altres indrets. Segurament, si el producte autòcton en qüestió no té unes propietats olfactives i gustatives del gust de l’usuari i l’element introduït sí, no hi ha dubte que triomfarà. Ara bé, si no és el cas, què carall determina un procés com aquest? Un exemple: la ratafia. Com pot ser que sobre una beguda tan aconseguida i recomanable plani un desconeixement tan elevat entre un gran nombre de catalans i catalanes? El primer contacte que recordo tenir amb la ratafia fou en forma d’obsequi, gairebé souvenir, un present exòtic «del poble». A ciutat no havíem vist mai la ratafia, tot i saber de la seva existència. Les sobretaules de migdia i de nit s’acompanyaven de licors variats, però cap de proper. Com a molt, un vi dolç, el moscatell. Eren èpoques de patxaran, licors de fruites, baileis, frangelicos i diversos.

Ara bé, una vegada tastada la ratafia, això va canviar. Un matís especial, quelcom que encantava el paladar, una sensació de retrobar un gust ancestral, de retorn als orígens, de redescobriment de les arrels... Borratxera en estat de «cánticos regionales»? Exaltació etílicocatalanista? Deliris derivats d’una embriaguesa nacional cada cop més convençuda? Qui sap. La qüestió és que vaig sucumbir davant uns encants d’alta graduació. I vaig començar a veure consternat com, de ratafia, gairebé no se’n trobava als bars de Barcelona. Quina gran injustícia! Com un apòstol enlluernat per una revelació, vaig decidir dedicar la resta de la meva vida a difondre les virtuts del nostrat licor. Vaig descobrir nombroses viles on el seu consum encara es mantenia força viu. Vaig detectar cellers resistents on encara destil·laven les seves pròpies fórmules ratafiaires gairebé en la clandestinitat. I vaig coincidir amb aborígens que mostraven desacomplexats la seva afecció a la fosca beguda. Visitant la resta de país vaig descobrir com en indrets de València i les Illes, els autòctons havien conservat el consum dels seus beuratges, gairebé elevant l’hàbit a ritual. Encara recordo els habitants d’un llogarret castellonenc passejant en processó una ampolla de cassalla en honor a la «mare de Déu». En retornar a la ciutat comtal, vaig fer un jurament: no descansaria fins que els barcelonins i les barcelonines elevessin no només la ratafia, sinó totes les altres begudes de la terra, a la categoria merescuda! Bé, aixshò nommés seria el prinjcipi perh a lash delaclaccióó die lae indepemntència, zzzzzzzzzzz...

Ospes! Ja m’he despertat... amb el cap una mica emboirat. Ai, ai, ai! Serà la darrera vegada que recorreré a la ratafia per inspirar la meva col·laboració a L’Accent! I ara que hi som, quatre coses sobre aquest licor fet a base d’aiguardent i anís macerats amb nous verdes i herbes. Eminentment de fabricació casolana, el seu àmbit geogràfic comprèn gran part de la Catalunya Vella. Mossèn Cinto Verdaguer atribueix l’origen del mot a un esdeveniment casual. Fa molts anys, després de signar un tractat, els bisbes catalans van celebrar-ho tot bevent un gotet d’una beguda que els serví el masover de la casa on s’estaven. Meravellats pel seu gust, i descobrint que no tenia nom, van decidir, segurament un pèl ebris ja, anomenar-lo «rata fiat» (‘queda firmat’, en llatí). Aquesta teoria queda avalada per la profunda relació entre destil·lats i Església, que en tenia gairebé el monopoli. L’origen, però, segurament és un altre, i més si descobrim que, a França, per ratafia es coneix un licor a base de fruites macerades en alcohol.

La recepta: la ratafia

La base de la ratafia és aiguardent o anís, o barrejant ambdues begudes en la proporció desitjada. Hi afegirem sucre, nous verdes, pela de llimona, uns pocs clavells d’espècia, canyella i herbes al gust: menta, marialluïsa, farigola. Les nous, element indispensable, les esclafarem abans. I les herbes les collirem pels volts de Sant Joan: és quan tenen més virtuts. Ho posarem tot en un pot de vidre tapat, i l’anirem removent de tant en tant. Durant 40 dies ho farem reposar a sol i serena, és a dir, a la intempèrie. Llavors ho filtrarem a través d’un colador i ja ho tindrem enllestit per gaudir-ne. Compte amb el volum d’ingestió: pots acabar fent articles com aquest...

Begudes de la terra

Auca de la ratafia