Publicat a la secció El racó del coc de L'Accent núm. 108 (www.laccent.cat ) 

Juny de 2007
Roger Sánchez Amat

Això cantava "un pobre desgraciat sense família i sense llar" en una cançó folk dels anys setanta. Sense dubte, denota com són de populars els macarrons, i de bons! És una menja que a tothom agrada, i avui en dia és un clàssic dels menús infantils. Per aquest motiu podem dir que és un plat que ha perdut un pèl de dignitat. Això i la forma de cuinar-los en molts bars i restaurants, barroerament, coent excessivament la pasta, inundant-los de salsa de tomàquet i presentant-los massa greixosos. I és que uns altres macarrons són possibles!

Tot i la seva ascendència italiana, podem parlar dels macarrons com un plat amb carta de naturalesa pròpia, ja sigui per l´afició que tenim per ells (assimilem una bona pitança amb "un bon plat de macarrons"), com per les nombroses receptes existents (guisats, en forma d´escudella, al forn). Amb raó hi ha experts que opinen que la catalana és l´única cuina hispànica que ha creat la seva tradició reformadora de la gastronomia italiana de les pastes. Alguns remunten aquesta tradició a les antigues vinculacions dels casal d´Aragó amb Sicília i Nàpols, d´altres a l´establiment de diversos restaurants italianitzants a la Barcelona vuitcentista, "amant per igual les òperes de Verdi i els canelons", apunta Manuel Vázquez Montalbán a L´art del menjar a Catalunya.

El cert és que es popularitzen arreu dels Països Catalans al segle XVIII. Fins i tot hi ha una forma catalana de cuinar els macarrons. Mentre que els italians, a fi de barrejar-los amb els ingredients que els acompanyen, els fiquen a la paella i els saltegen, les nostres àvies ja utilitzaven una cassola de terrissa per acabar de cuinar-los, i els gratinaven després si s´esqueia. També poden mesclar-se amb cigrons, bolets, botifarra crua o negra, amb tonyina, amb menuts de pollastre... Al País Valencià cuinen uns macarrons sucosos, cuits amb brou de carn i patates fins al punt de desfer-se i que s´emparenta amb l´escudella barrejada.

Sobre l´origen del mot, cal assenyalar que prové de l´italià maccherone, que alhora podria venir de l´àrab maqrun ('que té diferents corns o puntes'). De fet, la prestigiosa enciclopèdia Larousse Gastronomique afirma que es tracta d´un aliment d´origen àrab arribat el segle II, tesi que contradiria les interpretacions històriques que situen la irrupció de la pasta de la mà de Marco Polo, de tornada dels seus viatges a l´Orient Mitjà el segle XIV.

La recepta: macarrons 'a la catalana'

Hi ha diverses maneres de fer la carn dels macarrons. La més complexa seria rostir en una cassola de terrissa trossos de porc, vedella i fetge de pollastre juntament amb ceba, tomàquet i una cabeça d´alls, per trinxar-ho, després. Però el més fàcil és fer-ho amb carn picada, meitat vedella, meitat porc, i s´hi afegeix el fetge. Una vegada enrossida la carn, afegim la ceba trinxada, i quan està cuita, hi posem el tomàquet picolat o en salsa (en la mesura justa) i un raig de vi blanc si us ve de gust. Ho podeu aromatitzar amb herbes i espècies (farigola, romaní, pebre, nou moscada). La salsa resultant la barregem a consciència amb els macarrons, que haurem bullit amb aigua i sal, i un got de llet, que els amoroseix de manera especial. Els estenem en una safata i hi espolsem formatge ratllat per gratinar-los després. I ja els tenim, ni a la Rossini (originalment amb foie i tòfona) ni a la bolonyesa: macarrons a la catalana!